L'orgull de ser català

Jo em sento orgullós de ser i sentir-me català, simplement és el que sento. No em puc identificar amb cap altra nació que no sigui Catalunya.
Però aquest sentiment d’orgull no sempre és del tot ple ja que tot i les ingerències contínues i repetides de primer Castella i després Espanya sobre la nostra cultura i identitat, hi ha una cosa que es constata com a clara: el poble català no és valent, fa mal dir-ho, no és políticament correcte, però crec amb certesa que massa sovint ens deixem trepitjar, massa sovint veiem com som contínuament menyspreats, com som humiliats i enganyats, i sempre intentem ser políticament correctes, no fos cas que allò o allò altre no ens ho donessin, callem, callem...
De ben cert és que no som un poble guerrer, som un poble forjat en el comerç, per lluitar havíem de contractar mercenaris com els Almogàvers, les nostres conquestes estaven més relacionades amb visió comercial que estratègiques. Lluitar no ha estat mai la nostra gran virtut. Segur que molts pensareu, i la revolta dels segadors? I la guerra que ens portà a Felip V i al seu decret de Nova Planta?
Sembla que aquí es va acabar el nostre coratge.
Avui es lliura una altra guerra, però no als carrers, no amb canons ni fusells, sinó amb plomes carregades de tinta que signen lleis, pressupostos, sentències judicials, diaris, falses promeses...
I nosaltres restem del tot passius mentre els nostres drets, el nostre patrimoni, la nostra cultura cada cop es veu més i més injuriada. Ni tant sols aquells que s’autoanomenen d’Esquerres Independentistes fan res tret de ridícules accions que encara serveixen més per fer de la nostra lluita i reivindicació anecdòtica i estèril.
Estic orgullós de ser català, per tantes i tantes virtuts com tenim, però m’entristeix observar com som un poble del tot inútil a l’hora de fer-nos escoltar. Ens mostrem dividits en temes d’estat, ens venem per quatre rals, per quatre promeses, i a sobre un cop les esperem encara ens les retallen. I nosaltres res, a callar i lamentar-nos.
Doncs va essent hora que comencem a deixar de lamentar-nos i a ser un poble de veritat, un poble que defensa el que és seu i que no permet que l’esclafin, que surt al carrer en massa en veure com vulneren constantment els nostres drets, que ens mostrem units i forts.
Però realment estem preparats com a poble per a tot això?
Permeteu que tingui els meus dubtes, són massa anys de restar de genolls enfront Espanya.
Però estic orgullós de ser Català...

Sergi de la Fuente