Casadesús, Junquera i Molero, a Breda

Narcís Junquera, Jordi Iglesias i Eudald Casadesús

Avui divendres, el diputat català i president de Convergència a Girona, Eudald Casadesús, juntament amb el conseller i delegat comarcal Narcís Junquera, i amb l'ex delgada de Cultura a Girona, Natàlia Molero, han estat a Breda on s'han reunit amb empresaris locals de diferents sectors (terrissa, construcció, serveis, botiguers...). En aquesta xerrada, en la qual també hi ha assistit l'alcalde de la vila, Jordi Iglesias, i els regidors Alfred Viecco i Albert Planasdemunt, s'han tractat de manera informal les diferents problemàtiques que afecten a aquests sectors.

L'orgull de ser català

Jo em sento orgullós de ser i sentir-me català, simplement és el que sento. No em puc identificar amb cap altra nació que no sigui Catalunya.
Però aquest sentiment d’orgull no sempre és del tot ple ja que tot i les ingerències contínues i repetides de primer Castella i després Espanya sobre la nostra cultura i identitat, hi ha una cosa que es constata com a clara: el poble català no és valent, fa mal dir-ho, no és políticament correcte, però crec amb certesa que massa sovint ens deixem trepitjar, massa sovint veiem com som contínuament menyspreats, com som humiliats i enganyats, i sempre intentem ser políticament correctes, no fos cas que allò o allò altre no ens ho donessin, callem, callem...
De ben cert és que no som un poble guerrer, som un poble forjat en el comerç, per lluitar havíem de contractar mercenaris com els Almogàvers, les nostres conquestes estaven més relacionades amb visió comercial que estratègiques. Lluitar no ha estat mai la nostra gran virtut. Segur que molts pensareu, i la revolta dels segadors? I la guerra que ens portà a Felip V i al seu decret de Nova Planta?
Sembla que aquí es va acabar el nostre coratge.
Avui es lliura una altra guerra, però no als carrers, no amb canons ni fusells, sinó amb plomes carregades de tinta que signen lleis, pressupostos, sentències judicials, diaris, falses promeses...
I nosaltres restem del tot passius mentre els nostres drets, el nostre patrimoni, la nostra cultura cada cop es veu més i més injuriada. Ni tant sols aquells que s’autoanomenen d’Esquerres Independentistes fan res tret de ridícules accions que encara serveixen més per fer de la nostra lluita i reivindicació anecdòtica i estèril.
Estic orgullós de ser català, per tantes i tantes virtuts com tenim, però m’entristeix observar com som un poble del tot inútil a l’hora de fer-nos escoltar. Ens mostrem dividits en temes d’estat, ens venem per quatre rals, per quatre promeses, i a sobre un cop les esperem encara ens les retallen. I nosaltres res, a callar i lamentar-nos.
Doncs va essent hora que comencem a deixar de lamentar-nos i a ser un poble de veritat, un poble que defensa el que és seu i que no permet que l’esclafin, que surt al carrer en massa en veure com vulneren constantment els nostres drets, que ens mostrem units i forts.
Però realment estem preparats com a poble per a tot això?
Permeteu que tingui els meus dubtes, són massa anys de restar de genolls enfront Espanya.
Però estic orgullós de ser Català...

Sergi de la Fuente

Política, diàleg i confrontació

"La política no hauria de servir mai perquè les persones s'enemistessin" (Jordi Pujol).

Acabo de llegir aquesta cita del President Pujol i malgrat penso que hauria de tenir tota la raó del món, els fets ens demostren el contrari. En tots els àmbits (estatal, nacional, provincial, comarcal, local... i veïnal!!!) és freqüent que cap de govern i cap d'oposició acabin convertint-se en enemics irreconciliables. D'exemples n'hi ha molts i en tenim de propers.
Alguns pensaran que dos no es barallen si un no vol, però això no és cert. En aquest món, si un vol, hi ha baralla. Si un vol, la dialèctica s'escalfa. Només que un vulgui, la guerra està oberta. És així de senzill. És així de simple.
Per tant, és igual de fàcil posar-hi punt i final. Només cal que cap dels dos vulgui. Que només s'entri en un debat d'idees, amb arguments sòlids i no amb punyalades personals que no enriqueixen ni afavoreixen a ningú.
No pensem igual; tot i això, no som enemics. Perquè treballem pel mateix objectiu.

Jordi Sibina